Una conseqüència òbvia de la crisi és que hi ha gent que no pot menjar prou bé o que, fins i tot, passa gana. La gana pot ser quantitativa i conscient, si la ingestió d’aliments és insuficient (desnutrició), o qualitativa o “oculta”, quan les persones no tenen la sensació de manca d’aliments, però que, per la baixa qualitat nutricional del que mengen, tenen carències o desequilibris d’alguns nutrients (malnutrició). Les repercussions negatives per a la salut, que no sempre donen senyals visibles a curt termini, acaben causant patologies que poden ser greus. La Creu Roja de Catalunya, ja constatava l'any 2009 que la nova pobresa s’acarnissa sobretot amb dones, joves i infants (no menjar prou és greu sempre, però més en infants i joves), i destacava que els programes d’aliments es queden curts. Els ajuts alimentaris no només han de combatre la fam pura i dura, sinó també els dèficits nutricionals en proteïnes, vitamines i minerals. Per tant, no n´hi ha prou amb proporcionar quantitat suficient de queviures sinó que cal, també, tenir en compte la qualitat i el valor nutritiu.
El problema és global. El British Medical Journal publicava a l’agost del 2009 un article sobre els efectes negatius sobre la salut de l’increment dels preus dels aliments, moltes vegades per raons especulatives, i constatava que els dels menys nutritius no augmenten tant com els dels més saludables. Una alimentació sana té un cost. En el mateix sentit, un estudi de la Universitat de Navarra (2009) conclou que la “dieta mediterrània” és més cara que la “dieta americanitzada”. Cal, però, no caure en tòpics, i abordar racionalment la contribució nutricional d’alguns aliments. Serveixi d’exemple el producte típic de la dieta “americanitzada”: les hamburgueses, objecte de moltes crítiques. Cent grams d’hamburguesa aporten, més o menys, 260 quilocalories, 15 grams de proteïnes (d’alt valor biològic), 20 grams de greix (més aviat saturat, és a dir, del que cal no ingerir-ne gaire, i amb colesterol, encara que no molt), 5 grams d’hidrats de carboni i 2,5 mil·ligrams de ferro (aportació ben interessant). És carn picada, amb una certa proporció de greix, integrable en una dieta saludable si es consumeix amb ponderació. En els temps que corren les hamburgueseries que fan bé la seva feina proporcionen aliments correctes, especialment proteïnes i ferro, a un preu econòmic.
Una publicació d’abast europeu, Food today, va publicar fa un temps un article titulat “Com menjar bé amb un pressupost reduït”. Les recomanacions són: consumir més llegum i altres productes econòmics com pa, arròs, pasta, patates i derivats de cereals (la barreja de llegums i cereals dóna una proteïna completa); reduir (no eliminar) carn (pollastre, conill...), peix, ous i lactis; menjar força fruita i verdura de temporada i també congelada o enllaunada; calcular bé les racions; reduir al mínim el menjar que es llença i aprofitar el que sobra; planificar els àpats i comparar preus.
Al valorar el paper d'alguns aliments en les actuals circumstàncies, com hem fet amb les hamburgueses, hem de considerar que gràcies a les tècniques de producció intensiva de pollastres hem aconseguit "socialitzar" unes proteïnes de gran valor nutritiu que abans era només patrimoni d'uns quants. La carn de pollastre, sigui quin sigui el seu origen, aporta entorn d'un 20 per cent de proteïnes d'alt valor biològic, poc greix (3-4 per cent) i de qualitat, no gaire colesterol, poques calories (110-130 quilocalories per cent grams), minerals com ferro i cinc i vitamines del grup B.
El mateix podem dir dels ous, que gràcies al seu preu i al seu valor nutritiu són importants per contribuir a evitar la malnutrició. Les seves proteïnes són d'un valor biològic molt alt, aporten vitamines A, D, E i del grup B, i minerals com ferro, fòsfor, zinc i seleni. El seu contingut en greix és d'un 11 per cent, que no és molt, i els àcids grassos saturats, que són els que cal consumir-ne menys, no són majoritaris. Porten colesterol (una unitat gran proporciona gairebé el màxim tolerable al dia), encara que pel que fa a la salut és més important el tipus de greix que ingerim que no el colesterol. En definitiva, les persones adultes sanes poden menjar-ne de 3 a 5 a la setmana, sempre que moderin la quantitat de greixos, especialment animals, de la resta de la dieta.
Un altre fet que pot influir en la nutrició, en aquest cas de la població escolar, és la substitució de l'àpat del menjador escolar pel menjar de carmanyola, preparat a casa. Aquesta mesura vol ajudar les famílies amb problemes econòmics i, per tant, s'ha d'analitzar amb prudència. Des d'un punt de vista psicològic i social, serà necessari que les escoles amb alumnes que mengin de carmanyola tractin amb cura les diferències que s'establiran entre companys a l'hora de menjar. Una feina més que demanem a mestres i monitors. Un possible risc és que no tots els menús de carmanyola siguin tan adients com ho solen ser els dels menjadors escolars.
Els consells abans esmentats consideraven també algunes conserves. Un estudi dirigit per Cathy Kapica, de la Tufts University (Estats Units) conclou que si es té en compte el preu, l'aprofitament dels productes, la reducció de residus i el valor nutritiu, les conserves poden contribuir a alimentació correcta, amb un valor nutritiu suficient, i amb un cost menor que si es fa únicament a base d'aliments frescos.
El preu dels aliments depèn de molts factors, entre altres dels impostos que els graven, i aquí les administracions públiques poden influir en l'alimentació dels ciutadans. El nou IVA implantat fa relativament poc a l’Estat espanyol no sembla que en el seu conjunt s’hagi plantejat amb voluntat promoure una alimentació millor. El fet que, per exemple, els formatges tinguin un IVA més reduït que els iogurts o el peix, resulta com a mínim contradictori des del punt de vista de la nutrició, en el ben entès que els formatges també tenen el seu paper en una alimentació correcta.
En definitiva, els dèficits econòmics i socials comporten el risc de dèficits nutricionals i de salut. És un problema que ens afecta a tots, administracions i administrats. Per contribuir a resoldre’l hem de conèixer i repartir millor els aliments. Si no se seguirà acomplint el que ja va dir a mitjan del segle passat Josué de Castro, que fou president de la FAO: El món es divideix en dues meitats, els que no dormen perquè tenen gana i els que no dormen perquè tenen por dels que tenen gana.
