A Espanya, hi ha una llarga i fructífera tradició en l'abordatge dels aspectes espirituals, relacionats amb les fases últimes de la vida: la sida (en els temps en què no existien tractaments eficaços), pacients en fases terminals (associades a diverses malalties) i cures pal·liatives (especialment en relació amb processos oncològics). El repte, plantejat en els últims tres anys, ha estat l'enfocament més preventivista i de promoció de la salut que s'ofereix des de l'àmbit de la Salut Pública. En aquest sentit, cal destacar la realització a l'octubre de 2017, d'una pionera Jornada sobre Salut Espiritual a l'Escola Andalusa de Salut Pública, en la qual es van presentar aspectes teòrics i conceptuals, i experiències pràctiques en format taller sobre el silenci, la incorporació del tema en les consultes d'atenció primària i la identificació de dons i talents en joves i adolescents. A més, una de les línies fonamentals que es van desenvolupar va ser la relacionada amb les evidències científiques que ja ofereixen sobre això les investigacions dutes a terme en els últims anys.
Estem parlant d'una salut espiritual molt lligada al concepte de "sentit" vital; i que es planteja, des del territori de la Salut Pública, aspectes com la prevenció del suïcidi (primera causa de mort ja en algunes franges d'edat) i de patologies en franca expansió com la depressió i l'ansietat; així com de certs consums "pal·liatius" clarament en auge com alcohol, drogues (legals i il·legals), fàrmacs, jocs d'atzar, etc. Una salut espiritual que proposa, com a estratègies clau: la promoció d'hàbits de vida més saludables (en el físic, en l'emocional, en el social i en el pròpiament espiritual); l'autoconeixement i la identificació i potenciació del talent i la creativitat; i la creació i consolidació de treballs i activitats apassionants que permetin la realització personal i col·lectiva de la ciutadania.
En aquest context, adquireix especial rellevància la figura de l'acompanyant espiritual que comprèn, segons l'encertada proposta de Amezcua, quatre dimensions: la tècnica, la relacional, l'ètica i la psicològica. La nostra experiència en els últims 30 anys, en l'àmbit de la intervenció educativa i el counseling, ens permet ser atrevits i, a partir de la idea força que, en aquest cas, "l'ordre dels factors sí que altera el producte", proposar una reordenació de les dimensions per optimitzar l'èxit de l'acompanyament. D'aquesta manera, el nostre perfil d'acompanyant quedaria estructurat en les següents dimensions interdependents (i consecutives): En primer lloc, la dimensió tècnica; en segon lloc (i aquí comença l'atreviment) la dimensió ètica, que garanteix el "bon ús" de la resta d'habilitats, i que se sintetitza en una pregunta clau: ¿Quin és honestament l'objectiu de l'acompanyament? (Per assegurar el que D'Ors cridaria "la puresa d'intenció"); en tercer lloc, la dimensió psicològica, que comprèn les habilitats d'autocontrol i gestió emocional; i, en quart lloc, la dimensió relacional, que es concreta en les habilitats per a una comunicació empàtica i motivadora.
