Aquesta és una història personal. Un any després de la Conferència d’Ottawa sobre Promoció de la Salut, l’any 1987, vaig entrar al Servei de Salut Pública a Alemanya. Una nova malaltia mortal amenaçava el món occidental: la SIDA i el VIH. Hi havia la necessitat de qualificar i entrenar especialistes preparats per prevenir el VIH i la SIDA. Què es podia fer amb una malaltia mortal que no tenia cura?
Els especialistes de la línea més dura volien confinar les persones infectades pel VIH en camps de quarantena o situar-los en una illa aïllada, una estratègia de l’Edat Mitjana per protegir la població contra la plaga. Però hi havia una alternativa elegant i molt més humana: la utilització del preservatiu i l’educació de les persones sobre mesures de protecció amb la finalitat de prevenir la infecció pel VIH.
Aquesta va resultar ser una fita que orientaria la Promoció de la Salut a Alemanya i el naixement d’una forta comunitat homosexual. Tenint en compte que la Promoció de la Salut es defineix com “el procés que permet a les persones guanyar control sobre els determinants de la salut, i per tant, millorar la seva salut amb la finalitat de capacitar-los per a una vida activa i productiva”, és obvi que les estratègies d’exclusió són errònies.
Des de la perspectiva dels drets humans la inclusió té una importància primordial i es considera un indicador d’evidència per a totes les activitats de Promoció de la Salut. Aquesta és per a mi la veritable Promoció de la Salut, el nou objectiu de la Salut Pública, i no exclusivament per prevenir la malaltia i promoure la salut.
“Per donar un nou significat a la salut pública és necessària la voluntat política dels governs i de les persones en tots els àmbits de la vida”, Halfdan Mahler (Ottawa 1986).
Quan vaig començar la meva carrera professional en el sector de la salut, el fet de no estar qualificat com a Doctor en Medicina va suposar probablement una avantatge professional i un benefici. La meva formació com a socioeconomista em va prevenir de caure en aquesta limitada concepció de la malaltia i de la salut com a absència de malaltia. El meu repte era sempre una millor qualitat de vida per a tothom.
Avui, 25 anys més tard, les coses són molt més clares. Les desigualtats en salut han incrementat dramàticament en la major part de les societats i el gir econòmic en totes les polítiques, dissimulat per l’evidència, fins i tot ha empitjorat per a les persones pobres, les classes socials baixes i està també afectant les classes mitges.
Els conceptes clau de la Carta d’Ottawa “Advocate”, “Enable” i “Mediate”-en català com “promoure”, “dotar” i “intervenir”- continuen essent per a mi prerequisits bàsics per millorar la salut. La Promoció de la Salut no tracta d’ensenyar o educar a les persones perquè es mantinguin sanes. "La salut no és quelcom que simplement es pot fer o produir" (Hans Georg Gadamer, 1996), però aquest sembla ser encara avui la directriu de les principals activitats Promoció de la Salut.
La salut és el recurs, un actiu que les persones tenen i la Promoció de la Salut és descobrir tots aquests potencials de les persones i facilitar que floreixin. Aquest és el sentint de l’apoderament.
L’apoderament és segons Rappaport, Wallerstein i Israel i al. un recurs personal de cada individu que es pot descriure com un constructe multinivell basat en les experiències de les persones i la seva participació activa en el context social local al llarg de la vida.
L’apoderament és coneixement basat en l’acció que les persones tenen o poden adquirir si s’adonen que són capaces de controlar i dominar les seves vides i participar en qualsevol activitat social, cultural o política en la que vulguin prendre part. L’aspecte clau per desenvolupar l’apoderament és el respecte. Això vol dir respectar a les persones com a éssers humans, sense importar qui són i com són i acceptar la seva decisió per viure les seves vides, com ho vulguin fer. L’apoderament s’experimenta mentre les persones interactuen amb respecte mutu.
