La pandèmia de la COVID-19 ha representat un sacsejada important a les polítiques municipals. En el cas de Banyoles, l’equip de govern ha centrat tots els seus esforços en l’atenció a les persones, especialment d’aquells col·lectius més vulnerables . Així doncs, en un primer moment s’ha intentat fer front a totes aquelles necessitats que garantien la seguretat de les persones tant a la via pública com a centres residencials, la cobertura de les necessitats més bàsiques de les persones, el benestar emocional i la salut mental, la continuïtat de l’educació reglada dels nostres alumnes… Ara ens toca pensar en aquesta nova realitat. Amb uns pressupostos que s’hauran de reformular perquè les nostres prioritats en menys de dos mesos han canviat; i això no vol dir que hàgim de canviar els nostres objectius, sinó que implicarà repensar-los per poder-los portar a terme de diferent manera o que implicarà un esforç major per tal d’assolir-los. Al final el primer objectiu de qualsevol equip de govern ha de ser el benestar dels seus conciutadans.
Per altra banda, vull creure que la COVID-19 també ens ha portat a treballar des d’un enfoc diferent, i que per tant, ens ha abocat a un nou aprenentatge a marxes forçades. Allò que fa uns mesos creiem difícil, en el sentit d’un treball transversal i global del benestar social, forçosament s’ha hagut de fer. No podem parlar de retorn als centres escolars si no parlem de desinfeccions, de seguretat vial, de neteja de via pública, de conciliació de vida laboral i familiar, de serveis socials… No podem parlar de foment del comerç local si no treballem en ajudes econòmiques pel petit comerç, diferents accions per a potenciar el trànsit al carrer tals com esdeveniments esportius o culturals en petit format que convidin a passejar pels carrers, formació pel petit comerç en matèria de publicitat… En definitiva, si aquesta crisi pot haver portat quelcom positiu seria aquesta nova manera de treballar i de concebre que pel benestar de la gent és imprescindible un treball transversal de totes les àrees.
Pel que fa a l’experiència personal el dia a dia dins d’un ajuntament com el de Banyoles és bastant frenètic. A més, els serveis socials estan delegats al consell comarcal, d’on també en soc consellera de benestar social; per tant, diria que prèviament al coronavirus la meva activitat ja era bastant intensa, i més tenint en compte l’època de l’any en què vivim, on els esdeveniments públics es multipliquen. A més, estàvem en un moment de replanteig d’alguns serveis, sobretot de serveis socials, donat que les necessitats de la població han canviat i semblava que podríem tornar a fer “treball social” en el sentit de treballar amb les persones i les famílies per ajudar-los a ser autònoms socialment o econòmicament parlant, treball familiar des d’una vessant més terapèutica i sistèmica, donar més èmfasi al treball comunitari com a metodologia preventiva… en definitiva, un treball social més centrat en les persones i no tant en la dispensació i tramitació de recursos. Quan se’ns va anunciar el confinament un regidor em va dir: “Esther això anirà bé per frenar una mica” aquest mateix regidor a la setmana em deia “Esther això és horrorós, és un no parar en tot el dia”. Penso que aquestes dues frases reflecteixen molt bé l’abans i el després. Aquests dos mesos han estat de treball intensíssim. Hem hagut de detectar noves necessitats, repensar com resoldre-les amb la màxima celeritat, com contenir, calmar, donar solucions a la comunitat … en definitiva jo diria que ha estat un reinventar-nos.
El meu dia a dia ha estat amb dos telèfons i un ordinador amb un munt de videoconferències diàries (dissabtes i diumenges inclosos), i jornades maratonianes de 14 i 15 hores diàries. Però penso que és el que em toca com a responsable dels temes educatius i socials de la meva ciutat i la meva comarca.
Personalment m’agrada intentar veure si alguna cosa bona n’he pogut treure de les coses dolentes. En aquest cas destacaria:
- Que Banyoles i comarca tenen ciutadans amb una gran qualitat humana, que s’han bolcat en poder ajudar en allò bonament podien.
- Que als tècnics de les meves àrees no els ha importat posar-hi hores i fer tasques que sovint no els pertocaven dins les seves funcions.
- Que l’equip de govern ha sortit reforçat de tot això. Amb major complicitat i sobretot en treballar de forma transversal i conjunta. Ara més que mai. I d’això la ciutat en treu major benefici.
I per últim, la respecte dels reptes. Doncs personalment penso que ara ve la part més difícil. Pensar en aquesta “nova realitat” no serà fàcil. Treballar en allò que no coneixes cap on pot derivar és quelcom complicat. El que si està clar és que l’estat del benestar que teníem ja no és el mateix i que han aparegut noves necessitats que s’hauran de cobrir. No parlo només de necessitats personals, sinó també comunitàries. Penso que la comunitat no està preparada per viure aquestes noves relacions socials i que caldrà repensar noves metodologies, nous espais, noves estratègies per poder-les restablir i alhora poder afrontar aquestes noves necessitats. Però això no ho podrem fer sols els polítics, penso que un dels errors que han comès a nivell polític l’estat espanyol i fins i tot a nivell de país és que sovint no s’ha comptat amb la pròpia comunitat alhora de prendre decisions. És la gent que treballa, que conviu, que viu el dia a dia de la nostra ciutat qui coneix millor les necessitats; i són ells els que han de crear aquesta “nova realitat”, i nosaltres, com a polítics del món local ho hem de liderar i posar totes les eines que puguem, i sinó buscar-les, per poder cobrir-les. No serveix de res que nosaltres, polítics locals, ens reinventem, sinó que ens toca escoltar, estar al costat de la gent, buscar mitjans econòmics i socials, reorganitzar-nos com a institució, i com us deia, sobretot liderar allò que conjuntament amb els nostres ciutadans pensem que és el millor. És per això que penso que ens caldrà certa autonomia a nivell municipal. Dins la pròpia demarcació de Girona tenim realitats molt diferents i per tant, cada municipi ha de ser capaç de readaptar-se, tenint en compte allò que la comunitat necessita, proposa o requereix.
