’ha escrit bastant sobre necessitats espirituals de la persona malalta principalment en l’àmbit de cures pal·liatives (pioneres en aquets tema), es comença a parlar de recursos espirituals de la persona malalta i la recerca de la relació entre creences espirituals i salut, ha presentat un creixement explosiu les darreres dècades. Però anant una mica més enllà, ens plantegem si podríem parlar de determinants espirituals de salut.
Emprant com a símil els determinants socials de salut, és a dir, aquelles condicions econòmiques i socials que determinen diferències individuals i grupals en salut, ens plantegem si podria haver marcs creencials que tinguessin una influència en salut o en la vivència d ela malaltia. La modernitat i el positivisme van allunyar espiritualitat i religió de la salut, i la postmodernitat ens ha retornat la pregunta.
A més a més, és un terme que presenta una elevada ambigüitat, significant coses diferents per diferents persones o col·lectius. Així doncs, de les primeres dificultats afegides quan parlem d’espiritualitat és intentar emmarcar què volem dir quan diem espiritualitat, i com podria estar “determinada”.
Un dels autors, justament de l’àmbit de pal·liatius, que ho concreta ben bé és Speck. Aquest autor parlar de tres dimensions concretes de l’espiritualitat: la dimensió de sentit de la pròpia existència, la dimensió de valors o finalitats, i la dimensió d’obertura a la transcendència.
La dimensió de sentit estaria vinculada a la pregunta sobre el significat de la pròpia existència i el fet de considerar la pròpia vida és la resposta a aquesta pregunta. Justament Viktor Frankl, l’anomenat psiquiatra del sentit parlava que “la dimensió espiritual és la dimensió constitutiva de la persona”, doncs és la que configura a la persona i l’orienta.
La vida no és sols biològica, sinó en l’ésser humà és també biogràfica, i en aquesta biografia va lligada a la recerca de sentit i significat, com ben bé expressa la famosa frase nietzcheniana de “qui té un perquè (viure), pot suportar quasi tots els coms”.
La segona dimensió de l’espiritualitat d’Speck és la de valors. La psicologia humanista situa clarament les creences espirituals com constituents de salut a través valors que es puguin manejar. Abraham Maslow, autor de la coneguda piràmide de les necessitats de la persona, planteja la necessitat d’un sistema de valors finalistes: “estem aprenent que l’estat d’existir sense un sistema de valors és patogen. L’ésser humà necessita d’una trama de valors, una filosofia de vida, una religió o substitut de la religió per poder viure i pensar tal com necessita la llum del sol, el calci o l’amor.”
De fet conceptes com salut o malaltia no són merament “fets” biològics, sinó que són esdeveniments vitals biogràfics en la vida de les persones, i com a tals, comporten una càrrega de valors.
Aquestes dues dimensions podrien determinar un major ajust a la malaltia doncs van lligades a la recerca del sentit en la malaltia i la seva vivència, poden donar lloc a un afrontament més positiu, amb locus de control més intern o millor maneig de l’estrès i ansietat.
I la darrera dimensió la d’apertura a la transcendència, potser la més complexa de descriure, implicant totes aquelles experiències que van més allà dels sentits, ja siguin estètiques, ètiques o religioses. L’àmbit espiritual i el religiós s’han confós sovint, tots dos estan íntimament relacionats però no coincidents.
En general l’experiència transcendent estaria vinculada amb emocions positives d’afrontament, pau, compassió, perdó....
Les dimensions espirituals no es desenvolupen de forma aïllada sinó són marc credencials amb influència social, per tant determinada socialment.
Caldria promoure-les de l’àmbit de salut? Com abordar-les?
