Sembla versemblant pensar que una de les maneres adients per a mesurar la situació dels drets humans en qualsevol context, consisteix en constatar quina és la seva situació en relació amb la salut. El dret a la salut es situa dins d’un conjunt de drets que s’han vingut anomenant de segona generació i que es refereixen als de caràcter econòmic, social i cultural. La peculiaritat que els acompanya, és la de que la seva posada en pràctica, a diferència dels drets civils i polítics, requereix la disponibilitat de fons dineraris.
I és precisament la qüestió pressupostària la que, en els darrers anys, ha fet trontollar la vigència i posada en pràctica de les diferents facetes del dret a la salut, altrament, tan sols parcialment vigent en èpoques anteriors. Dins d’aquest retrocés cal distingir entre el dels elements que incideixen directament en la cura de la salut de la població i els d’aquells que ho fan indirectament.
Si fem referència als més estretament vinculats caldrà reconèixer els dèficits per raons d’espai i de temps en l’assistència sanitària, la precarietat dels serveis socials, l’aleatorietat en el tractament de la salut mental, les amenaces ambientals i d’una manera vergonyant – i fins fa pocs mesos – l’abandonament de l’atenció mèdica als nou vinguts sense papers. Si, per altra banda, atenem elements d’afectació indirecta, haurem de posar l’atenció, entre altres, en la disponibilitat d’un habitatge digne, en l’eliminació de la pobresa energètica, en l’alimentació equilibrada i en l’accés a un treball i a unes pensions amb remuneració suficient.
En totes aquestes qüestions, les mancances no es poden pas justificar per raons econòmiques. En primer lloc perquè la salut de les persones s’hi troba pel damunt i en segon lloc perquè els recursos no manquen pas. Efectivament, a priori, els recursos públics són limitats però poden ampliar-se i també administrar-se millor. La tributació de les societats, del patrimoni, del luxe, de les rendes del capital i de les successions pot, ni que sigui per una qüestió d’equitat, ésser ampliada de manera considerable i aquest progrés cal complementar-lo amb l’eradicació del frau i dels paradisos fiscals. Per altra banda, i pel que fa les despeses, resultaria convenient reduir-ne algunes de ben qüestionables com podrien ésser els rescats bancaris, les grans infraestructures, algunes prioritats molt supèrflues de caràcter farmacèutic i les ingents quantitats destinades a la preparació de la guerra. Al mateix temps, les polítiques de prevenció, els tractaments de proximitat i una especial atenció a les medicines naturals i tradicionals, que lògicament haurien d’ésser incloses en el sistema públic, abaratirien sens dubte el cost de l’atenció a la salut.
Els actuals coneixements científics, la ràpida circulació de la informació, les facilitats en el transport, els avenços mèdics, i les infraestructures hospitalàries disponibles no haurien de permetre mai que ni a cap lloc, tot i que ara fem referència al nostre entorn més immediat, ni ningú deixés de gaudir del dret a la salut.
