El text que segueix a continuació ha estat extret de la ponència presentada per l’autora al II Congrés Internacional: “Prevenció del consum i l’abús de l’alcohol i altres drogues des de les institucions educatives i la família”. Organitzat per FundacreSer, ESAP, i IEPSIP. Bogotà, 28-29 d’octubre de 2011.
Per iniciar l'article l’autora parteix de les definicions de Promoció de la Salut i Prevenció de la malaltia del Glossari de promoció de la Salut [1]
Els aspectes que “caracteritzen la promoció de la salut des de l’àmbit escolar inclouen[2] la implementació de polítiques de dignitat, benestar, oportunitats de desenvolupament integral, estratègies de foment i recolzament a l’aprenentatge de les habilitats per a la vida, enfortiment dels factors protectors, disminució dels comportaments de risc, facilitació de l’accés als serveis de salut escolar, nutrició i educació física, entre altres elements que es treballen participativament, involucrant al conjunt de les comunitats educatives (immediates i més àmplies) amb plans de treball definits i avaluació continua de les accions que es desenvolupen.”[3]
A l’interior de les nostres institucions educatives els processos participatius d’estudiants solen tenir un caire formalista – en l’elecció del Consell Estudiantil, per exemple – però són molt poques les experiències que fomenten l a participació sobre temes que afecten la vida quotidiana de nenes, nens i joves com són els temes de sexualitat, consum de substàncies psicoactives i violència. Les substàncies psicoactives no són només components químics amb afectes sobre la biologia; des de sempre la seva existència i circulació prenen un sentit per a les persones i la cultura en que es troben i el que cal és intentar entendre aquesta relació. Quan de temps fa que no es pregunta a la població escolar què pensa en relació a les drogues? Les dificultats que estan vivint el conjunt de docents en la seva relació amb nenes, nens i joves no són les mateixes que fa cinc anys. Quins imaginaris existeixen actualment sobre l’ús de substàncies psicoactives, després de tants esforços de prevenció per part del Ministeri de Salut, i les respectives “Secretarías” en l’àmbit departamental i municipal/de districte?
L’observació, la pregunta d’indagació de la realitat, no està a l’agenda escolar a menys que sigui una obligació imposada per les autoritats educatives o pels projectes amb els que s’hagi compromès la institució. Es prefereix actuar verticalment, temptant, per suposició, generalització o projecció de les dades estadístiques oficials i això pot conduir a accions que no tenen l’impacte esperat en les nenes, nens i joves, perquè en última instancia no donen resposta a les seves necessitats reals. Si ara ens preocupa que hi hagi una onada de comercialització de drogues en les institucions escolars, hem d’esbrinar què està succeint fora d’aquestes i com a mínim com i perquè les nenes, nens i joves estan essent vençuts i vençudes o reclutats i reclutades per la delinqüència organitzada d’aquesta activitat. Però si no hi ha la voluntat política de realitzar aquestes esbrinaments, sempre trobarem alguna objecció o obstacle a la seva realització.
És comprensible el temor que genera fer front a una situació d’aquesta envergadura, però amb seguretat les institucions educatives poden desenvolupar polítiques i activitats basades en les experiències, fortaleses, capacitats, habilitats i recursos de les persones que les constitueixen. La intenció és prendre el control i no al revés, que la situació es torni immanejable i prengui la institució, per simple desídia. És qüestió d’identificar els recursos materials i socials que estan al nostre abast, talents (individuals i col·lectius), confiar amb ells, organitzar-los i amb una visió positiva i optimista posar-los en funcionament, orientar-los per fer front a reptes i dificultats de cotext, ja que aquesta és la manera en que podem trobar com superar-los.
Cal que el món de les nenes, nens i joves càpiga en la institució educativa si es vol tenir èxit en la tasca d’acompanyar el desenvolupament de les competències psicosocials bàsiques. És necessari promoure la involucració de nenes, nens i joves en aquestes iniciatives, buscar formes perquè les seves veus siguin escoltades, els seus suggeriments rebuts i que es produeixi el diàleg entre les parts interessades: els drets a la participació i a la llibertat de pensament estan en joc. Que els seus arguments siguin poc sòlids o incoherents no vol dir que no mereixin ser acceptats o ser considerats, sense judicis de valor o “etiquetats”; són un punt de referència necessari per proposar estratègies didàctiques. I per cert, la recerca de solucions o sortides a les situacions que es viuen haurà de ser conjunta, negociada, concertada. Cada nena i cada nen o jove ha d’aprendre a protagonitzar el seu procés de maduració i d’autonomia, a comprometre’s amb ell, ja que el risc de no fer-ho així és el de castrar la seva capacitat de resiliència.
Igualment, fem especial èmfasi a la recontextualització de qualsevol material o intervenció educativa existent i que es vulgui implementar en la institució educativa. Així és com es construeix un diàleg fructífer i es fa a tota la comunitat corresponsable i copartícip o coprotagonista del seu destí.
Recordem també que per l’Oficina contra la Droga i el Delicte de les Nacions Unides (UNODC) la tasca de prevenció de l’escola té tres components:
§ Estratègies de reducció de demanda: buscant reduir el desig i la disposició per obtenir aquestes drogues i per prevenir, reduir o demorar l’inici de l’ús de les drogues.
§ Estratègies de reducció de l’oferta: procurant interrompre la producció i provisió de drogues il·lícites; això inclou mesures orientades a limitar l’ús, la possessió i la venta de drogues il·lícites a les instal·lacions escolars.
§ Estratègies per mitigar les conseqüències negatives de l’ús de les drogues sobre la salut i la societat: amb la intenció de reduir l’impacte de l’ús de les drogues i de les activitats relacionades amb les drogues en individus i comunitats. [4]
Malgrat tot, no sempre tenim present que la prevenció no pot estar deslligada de la promoció en l’educació per la salut, i que en termes de despeses i beneficis és més útil buscar propostes d’intervenció que tinguin en compte aquests dos components, per evitar quedar-nos en una sola perspectiva del problema i del risc, i passar a l’enfortiment de les capacitats i talents que portin a un major control sobre la generació d’entorns i estils de vida saludables.
Reprenent les Habilitats per la Vida
“Habilitats per la vida (Life Skills)
Les habilitats per la vida són capacitats per adoptar un comportament adaptatiu i positiu que permeti als individus abordar amb eficàcia les exigències i reptes de la vida quotidiana.
Referència: Educació en Habilitats de Vida a les Escoles, OMS, Ginebra, 1993.
La habilitats per la vida són habilitats personals, interpersonals, cognitives i físiques que permeten a les persones controlar i dirigir les seves vides, desenvolupant la capacitat per viure amb el seu entorn i aconseguir que canviï. Com exemple d’habilitats per la vida individuals es poden citar la presa de decisions i la solució de problemes, el pensament creatiu i crític, el coneixement d’un mateix i l’empatia, les habilitats de comunicació i de relació interpersonal i la capacitat per fer front a les emocions i gestionar l’estrès. Les habilitats de vidasón elements constitutius fonamentals del desenvolupament de les habilitats personals per a la promoció de la salut descrites com una de les àrees d’acció clau en la Carta d’Ottawa.”
De cara a la prevenció de l’ús indegut de substàncies psicoactives, UNODC senyala que:
“(…)L’educació –basada en evidències- pel que fa a les drogues, centrada en habilitats per la vida que aporten destreses personals, socials, de resistència, i comunicatives, l’educació instructiva sobre quants parells d’edat en els grups d’adolescents realment han provat alcohol, tabac, i drogues il·lícites (que típicament és molt menys que el que pensen els adolescents), així com la informació sobre els efectes a curt termini de les drogues, a través d’una sèrie de sessions impartides per personal docent entrenat que utilitza tècniques interactives per involucrar als joves, és summament efectiva. També és important que les escoles tinguin una política escrita pel que fa a l’ús de l’alcohol, tabac i substàncies, que cobreixi a tota la població estudiantil i al personal que treballa en els col·legis.”[5][Subratllat nostre].
Queda clar també que tot i la focalització en la reducció de la demanda, el rol de l’escola és procurar el desenvolupament de les habilitats, impartir coneixement i establir una sòlida base de valors que contribueixi a la salut de nenes, nens i joves escolars i a la gestió de l’ús de les drogues, no “canviar comportaments” que puguin estar determinats per factors que transcendeixin la influència de l’escola.
“Per tant, les escoles no han de fer del canvi de comportament dels estudiants en matèria de salut, particularment el comportament en matèria de consum de drogues, l’ única mesura de l’èxit o de la eficàcia dels programes de prevenció de l’ús indegut de drogues. Les escoles poden i han d’informar a la comunitat de l’assoliment de resultats que s’han identificat com a favorables per assumir reptes de salut més amplis de prevenció de l’ús de les drogues i de reducció de les conseqüències adverses d’aquest consum en els individus i en la societat.
(…) L’educació escolar en matèria de prevenció de l’ús indegut de drogues es pot definir com els programes, polítiques, procediments i altres experiències docents que contribueixen a l’assoliment d’objectius més amplis en matèria de salut (…).”[6]
Les habilitats psicosocials mencionades també tenen a veure amb els pilars de l’educació enunciats per l’UNESCO i mencionats al principi d’aquesta ponència, buscant el desenvolupament integral de les persones, prenent en compte els seus aspectes afectius, intel·lectuals de valors/actituds, de relació amb altres éssers humans i amb aspectes socials (per exemple, la relació amb les drogues). Ara bé, les Habilitats per la Vida no són només per a la població en edat escolar, sinó per totes les persones de la comunitat educativa, especialment aquelles que tenen funcions docents, independentment de si són de matemàtiques, educació física, ciències naturals o socials. Tan si es vol com si no, la manera de ser i relacionar-se dels docents amb els seus estudiants es constitueixen en referent a emular. El desenvolupament i la pràctica d’aquestes habilitats permeten generar un millor clima escolar i d’aula, i això, al mateix temps, és un factor associat important en el rendiment en lectura, matemàtiques i ciències[7], de manera que si només fos per buscar aquest resultat ja seria valuós implementar accions en aquest sentit.
L’àmbit escolar és un espai de socialització secundària, i a l’establir-se relacions d’ensenyament-aprenentatge entre persones adultes professionals de l’educació amb persones en formació, es produeixen responsabilitats implícites. I aquestes estan presidides per el marc dels drets humans, així com per la legislació i normes que els converteixen en principis d’actuació i de relació. La major part de les vegades, els drets humans a l’escola són un recurs allunyat de la pràctica quotidiana i quan es tracta de prevenir l’ús de substàncies psicoactives generalment no s’aborda explícitament, ja que no es tenen elements suficients per abordar les tensions que poden sorgir de la seva aplicació.
