Fa pocs mesos es va aprovar la Declaració de Xangai, la darrera de la llarga història de cartes i declaracions que ha anat aprovant l’Organització Mundial de la Salut – OMS – que van contribuint a enforcar els grans reptes de la promoció de la salut.
El 2016 també s’ha celebrat els 30 anys de la Carta d’Ottawa, considerada per molts com la carta fundacional de la concepció moderna de la promoció de la salut. A la jornades d’aquesta efemèride, realitzades a Girona sota l’auspici de la Càtedra de Promoció de la Salut de la Universitat de Girona i Dipsalut, hi havia un cert acord en que els grans reptes de la Carta d’Ottawa continuen vigents. Per tant, o la carta d’Ottawa era visionaria o hem avançat relativament poc.
Entre els avenços i malgrat les dificultats , hem de saber llegir les oportunitats que ens ofereixen les diferents cartes i també la de Xangai. Per això hem de poder llegir-la amb perspectiva històrica i analitzar els temes que s’hi detallen i també esbrinar algunes subtileses.
De què parla doncs la Declaració de Xangai?
En primer lloc, en el marc de l’Agenda 2030 per al desenvolupament sostenible de les Nacions Unides, hi reconeix la salut i el benestar com a elements fonamentals. Naturalment, i com no podia ser d’altra manera, es reafirma que la salut és un dret universal i que cal reduir les desigualtats sanitàries. Bonica contraposició entre l’enfoc de drets i l’enfoc de desigualtats. D’aquest primer punt caldria destacar la incorporació de la paraula Benestar que per primera vegada acompanya de forma tant preeminent a la Salut. Podria ser una bona oportunitat per no només parlar de càrregues de malaltia (indicadors d’absència de salut) i estils de vida amb negatiu i començar a incorporar indicadors positius de salut i de benestar. És una aclucada d’ull a la perspectiva Salutogènica?
En segon lloc, la carta introdueix els Objectius de Desenvolupament Sostenible – ODS -. En la promoció de la salut la dimensió ambiental sempre hi ha estat present, malgrat la promoció de la salut hagi fet molt poques coses i també molt poques aliances amb els departaments de medi ambient per a treballar conjuntament. Ara que els indicadors ambientals de canvi climàtic comencen a mostrar clarament els seus efectes sobre la salut humana, sembla que podria ser també una nova oportunitat per començar a establir-hi aliances. Podria ser que més enllà de la concepció del medi ambient com a determinant situéssim el respecte a la terra com la cinquena dimensió de la salut humana?: bio-psico-socio-espiritual i ambiental? Podríem, els humans, repensar-nos com a éssers ambientals?
En tercer lloc, la governança s’esmena com a essencial per a la salut. A banda d’una crida explícita a la millora dels governs i la vinculació de la presa de decisions política amb la salut de la població, hi ha una crítica velada al neoliberalisme i a sobreposar els beneficis econòmics sobre la responsabilitat social i ambiental. És la Declaració de Xangai, des d’una perspectiva occidental, una oportunitat per aprofundir en els nostres models democràtics? Des de la segona guerra mundial les nostres democràcies no han estat mai tant qüestionades, no serà també la iniquitat en salut una de les raons?
En quart lloc, les ciutats i les comunitats (barris, pobles, territoris...) es reconeixen com a entorns essencials per a la salut. Sobta una tornada tan clara als models de ciutat saludable que es van impulsar als anys 80, malgrat no es estrany que sigui així amb les projeccions mundials de creixement poblacional. S’estima que el 2050 aproximadament el 80% de la població mundial viurà en conglomerats urbans complexos. Un nou repte també per a la cohesió social, la vinculació d’aquestes trames urbanes amb la natura, la sostenibilitat i la seguretat. L’equitat tan en l’accessibilitat als serveis com en termes de salut apareix aquí amb força. Són les polítiques de proximitat i el món local l’espai imprescindible de l’acció política? Com repensem doncs els governs-estat?
En cinquè lloc, es reforça la idea de l’alfabetització per a la salut con a eina essencial per a l’apoderament i l’equitat. Gran veritat, la reducció de l’analfabetisme, la incultura i la ignorància són els principals enemics de la justícia social, la salut, del benestar i de l’equitat. Caldrà estar atent als models d’alfabetització per a la salut que s’impulsin i que no es confonguin en models basats exclusivament en la transferència d’informació, coneixements o l’educació per a la salut. Vist el biaix individualista que ha tingut tradicionalment l’alfabetització per a la salut, caldrà sistemàticament, recordar la dimensió social de la salut, de l’apoderament i col·locar l’equitat en salut, i ara també el benestar, com a principis fonamentals de la promoció de la salut. Serà la oportunitat per incloure definitivament la dimensió social i comunitària a la salut i en la formació dels professionals de l’àmbit de la salut?
Molts altres temes surten a la carta, és breu i condensada. Creiem que hem destacat els aspectes més rellevants i alguns altres que resten amagats entre línies. Cal, però, anomenar explícitament la voluntat expressa de la carta en favor de les dones, les nenes, els desplaçats i els més vulnerables i en general posa les persones, enlloc de la malaltia, al centre del discurs.
Els compromisos van en la línia dels temes exposats i se n’hi incorporen tangencialment d’altres que no queden prou reflectits al llarg de la carta; el paper de la medicina tradicional, les noves tecnologies, el paper de la legislació a l’hora de promoure i protegir la salut, etc.
És implícitament una carta vinculada a l’ètica humana on compromís amb uns valors i uns principis haurien de ser el fil conductor que qualsevol acció humana.
