La globalització és un fenomen que afecta a molts nivells de la societat, ja que repercuteix en l'àmbit econòmic, polític, tecnològic, cultural i ecològic dels països. La globalització ha implicat la creació de xarxes de comunicacions, comerç i trànsit de persones entre tots els continents del planeta. A la vegada, la presència d’una malaltia infecciosa en una part del planeta es pot haver disseminat en qüestió d’hores arreu del món. Els agents infecciosos poden afectar de forma específica a una espècie animal o bé a més d’una espècie incloent als humans. A més, molts d’aquest agents, quan es donen les condicions adequades, poden fer un salt d’hoste i afectar a noves espècies amb conseqüències devastadores, o bé es poden transmetre entre animals i persones (el que anomenen com a zoonosis) complicant la gestió d’aquestes malalties ja que requereix una coordinació entre diferents sectors i professionals sanitaris. L’exemple més entenedor és l’actual pandèmia de la covid-19 que estem patint.


Hi ha una sèrie de factors que contribueixen en augmentar el risc d’aparició de nous agents infecciosos. Per una banda, tenim un sobre creixement de la població humana a nivell mundial amb quasi 8 mil milions de persones, que tenen uns requeriments nutricionals i d’espai que condicionen gran part de la producció i comerç d’espècies animals i vegetals arreu del món. Per una altra banda, per poder cobrir aquestes necessitats proteiques (d’origen animal i vegetal) s’ha produït una intensificació de la producció animal de manera desmesurada i, en conseqüència, la desforestació de part de les zones selvàtiques per tenir plantacions de soja i altres farratges destinats majoritàriament a l’alimentació animal. En paral·lel, el creixement de la població mundial ha comportat l’expansió de les zones urbanes cap a zones naturals a on conviuen una gran diversitat d’animals salvatges. Es coneix que algunes espècies salvatges poden ser reservoris d’agents potencialment patògens per a les persones que encara desconeixem. Per tant, si facilitem cada vegada més aquesta interacció entre les poblacions humanes i la fauna salvatge, estarem incrementant el risc d’aparició de noves variants infeccioses que facin un salt d’espècie i es puguin transmetre entre animals i persones, apareixent una nova zoonosi. Finalment, la industrialització i urbanització de les zones rurals, juntament amb el reemplaçament de les espècies vegetals autòctones per grans camps de conreu (per nutrició animal o per subproductes humans com l’oli de palma), agreuja considerablement la pèrdua de la biodiversitat i el canvi climàtic. Aquest últim seria el responsable de la dispersió de malalties infeccioses transmeses per vectors (mosquits i altres artròpodes) en països a on abans aquests vectors no podien sobreviure. Tindríem com exemples l’aparició de brots de malalties tropicals en llocs a on abans no existien, com ara el Zika, Dengue, Chikungunya, Febre groga en Espanya i altres països europeus.


Davant d’aquesta realitat, el concepte de One Health (Una Sola Salut) s’entén com a una nova manera de treballar en equip amb professionals de diferents disciplines per afrontar les noves amenaces biològiques que poden afectar a la salut de les persones, animals i els ecosistemes. Es tracta de generar equips multidisciplinaris que es coordinin per treballar conjuntament per poder anticipar-se i controlar a temps des dels brots epidèmics fins a les grans pandèmies. El concepte teòricament està molt ben acceptat a nivell de la comunitat científica i dels professionals més directament relacionats amb les ciències de la salut. De fet el paper ho aguanta tot, però a l’hora de posar-ho a la pràctica comencem a tenir una sèrie d’obstacles. A nivell de col·lectius professionals, els veterinaris són de les professions amb una visió One Health molt enraigada, segurament per la seva formació base que contempla l’estudi de les zoonosis i el seu estret contacte amb els animals, tant domèstics com salvatges. Cal remarcar que en els darrers anys, s’ha produït un increment en la demanda de formació en One Health en disciplines relacionades amb el camp de la biologia, microbiologia, biomedicina i afins. En canvi, el col·lectiu de metges (en especial metges de família) i infermeria, tot i representar la primera barrera del front contra la lluita d’aquestes malalties infeccioses, està encara poc familiaritzat en aquest nou enfoc de la Salut. Un dels principals problemes el trobem en la manca d’informació i poca necessitat d’impulsar la capacitació en One Health d’aquests professionals sanitaris. Així doncs, els col·legis professionals tenen un paper fonamental per fer arribar aquesta informació als seus col·legiats.


Finalment, cal diferenciar que els professionals sanitaris procedents de països en vies de desenvolupament tenen una sensibilitat molt més alta envers a la problemàtica de les malalties infeccioses i el seu abordatge One Health per poder-les combatre amb eficàcia, ja que conviuen molt estretament amb els efectes negatius que aquestes infeccions produeixen en la societat. En aquest aspecte, el gran problema que tenen aquests països és la manca de recursos econòmics i tècnics per lluitar contra els desafiaments sanitaris amb els que es troben. Nosaltres a Europa, tot i que disposem de recursos econòmics i logístics, encara falta molt compromís polític que posi a l’abast dels professionals les eines i recursos econòmics necessaris per poder implementar aquesta nova filosofia d’actuació, control i prevenció de la salut en el conjunt de les persones, animals i dels ecosistemes.

Potser, en un futur, quan les noves epidèmies prenguin més rellevància a casa nostra és quan ens adonarem de la importància del concepte One Health. Esperem que no sigui massa tard.

La pandèmia per la COVID-19 ha evidenciat que no estàvem preparats per fer front als importants reptes sanitaris que ens depara el segle XXI. Si bé l’aparició dels SARS-CoV-2 ha posat el focus en el risc que suposen les malalties d’origen animal, les amenaces per la salut de les persones van més enllà d’aquest problema. L’increment de la mortalitat degut a l‘aparició d’onades de calor cada cop més intenses i més freqüents, la manca de disponibilitat d’aigua degut a la creixent desertificació del nostre territori i els problemes de seguretat alimentària que això pot comportar o l’augment de pacients amb patologies respiratòries degut a un increment en els nivells d’al·lèrgens al ambient son exemples de que els actuals reptes sanitaris son múltiples i de diferent naturalesa. Resulta evident que la pressió que exerceix el medi ambient sobre l’estat de salut de les persones ha incrementat substancialment respecta a fa 50-70 anys, i aquest és un problema que no pot abordar-se exclusivament des d’una perspectiva sanitària. La realitat demostra que cal abordar la salut des d’un punt de vista integral, tenint en compte tots els factors que condicionen el estat de salut de les persones: la salut animal, la salut mediambiental, i els factors socials, econòmics i culturals. Aquesta és en definitiva la essència del concepte One Health que des del 2009 promouen entitats com la Organització Mundial de la Salut, la Organització Mundial de la Sanitat Animal i l’Organització de les Nacions Unides per l’Alimentació i l’Agricultura.

Si bé des de fa temps s’estan duent a terme diferents activitats centrades en el concepte One Health, la visió patogènica que històricament hem tingut de la salut està dificultant el canvi cultural necessari per materialitzar-lo en estratègies que ens permetin no només millorar les mesures preventives, creant sistemes més eficients per la detecció precoç dels riscos per tal de poder actuar en origen i mitigar els seus efectes (estratègia a curt termini), sinó també avançar cap els Objectius de Desenvolupament Sostenible, que son els que en definitiva permetran restaurar l’equilibri ecològic del planeta i per tant disminuir la pressió que exerceix l’entorn en la salut i benestar de la població.    

La irrupció del SARS-CoV-2 ens ha demostrat que no podem continuar abordant els reptes sanitaris del segle XXI amb la visió i les eines del segle XX. En aquest context neix la Plataforma One Health (Una Sola Salut), promoguda per las Conferencies de degans de Infermeria, Farmàcia, Medicina i Veterinària juntament amb les respectives organitzacions col·legials nacionals, que té per objectiu principal  impulsar el canvi de paradigma que suposa el concepte One Health. Es tracta d’una associació d’àmbit nacional que actualment aglutina a més de 130 entitats de diferents sectors i disciplines que col·laboren per facilitar, en la mesura del possible, a que el concepte One Health esdevingui un element estructural i vertebrador de les futures societats.

     

El grup d’experts d’alt nivell "One Health"  (One Health High-Level Expert Panel) defineix One Health, “Una Sola Salud”, com un enfocament unificador integrat que procura equilibrar i optimitzar de forma sostenible la salut de les persones, els animals i els ecosistemes.

L'enfocament "One Health", promou la idea d’una salut única que integra tres dimensions interconnectades entre elles -la salut humana, la salut ambiental i la salut animal-, i planteja que els desafiaments i riscos que enfronten aquestes tres dimensions han d'abordar-se de forma holística i des d’una aproximació multidisciplinària.

En aquest sentit,  l'Organització Mundial de la Salut defineix “One Health” com un enfocament que comporta un plantejament de disseny i aplicació de programes, polítiques, legislació i investigació i fa una crida a què múltiples sectors es comuniquin i col·laborin per a aconseguir millors resultats de salut pública i una bona salut global, entesa com a la suma de les interaccions entre la salut humana, ambiental i animal.

image
Font. ISGLOBAL

L'aparició de la pandèmia de la COVID-19 ha posat de relleu la gran interdependència existent entre la salut animal, la salut humana i la salut ambiental. La globalització, les emergències climàtiques i els canvis en el comportament humà presenten nombroses oportunitats perquè els patògens colonitzin nous territoris i evolucionin cap a noves malalties. Les àrees de treball en què l'enfocament "One Health" és especialment rellevant inclouen la seguretat alimentària, el control de les malalties que es poden propagar entre animals i humans i la lluita contra la resistència als antibiòtics.

El manifest de l’OMS per a una recuperació verda i saludable de la COVID (OMS, 2020) recull sis objectius, tots ells en consonància amb els Objectius del Desenvolupament Sostenible i amb els principis bàsics del One Health sobre l’impacte de l’ecosistema sobre la salut: 1) protecció de la natura, 2) garantir l’accés a l’aigua neta, 3) assegurar una transició energètica ràpida i saludable, 4) promoure sistemes alimentaris sostenibles i saludables, 5)construir ciutats sostenibles i 6) deixar d’utilitzar combustibles fòssils.

L’adopció d’Una Sola Salut és una necessitat urgent per reestructurar polítiques de salut i fer-les més efectives i sostenibles. És per això que la implementació ha de realitzar-se a tots els entorns a on es desenvolupen les polítiques de salut, fent un replantejament de les prioritats polítiques, més enllà de salut humana.

És el moment de comprendre l’oportunitat que ens planteja l’enfoc “One Health” per prevenir i contenir futurs problemes de salut pública i per promoure la salut individual i col·lectiva.


El concepte “Una sola salut” (en anglès, One health) es va introduir a començaments de l'any 2000 per posar nom a una noció coneguda des de fa més d'un segle: la salut humana i animal són interdependents i estan vinculades als ecosistemes en els quals cohabiten.

Més específicament, el concepte d'One health es defineix com “els esforços de col·laboració de múltiples disciplines (medicina, biologia, veterinària, ecologia, etc.) a nivell local, nacional i global per aconseguir una salut òptima per a les persones, els animals i el nostre medi ambient”.

En els darrers anys s'han produït canvis importants en les interaccions entre persones, animals, plantes i el nostre medi ambient, que ha portat a ressorgir aquest concepte. Entre aquests canvis podem destacar:

  1. El creixement de la població humana i la seva expansió a noves àrees geogràfiques. Aquest fet ha fet que moltes persones visquin en contacte estret amb animals salvatges i domèstics, augmentant les possibilitats que les malalties d'animals passin a les persones. Són les anomenades zoonosis.
  2. Canvi climàtic i ús que es dona a la terra (ramaderia intensiva i desforestació). Així, la ramaderia intensiva té els seus efectes en la desforestació, l'elevat consum d'aigua i la contaminació del sòl a través de la femta (expulsió d'antibiòtics i altres residus al sòl), així com d'amoníac provinent dels pinsos que es consumeixen. Alhora, la desforestació té molts efectes negatius per al medi ambient, incloent-hi la pèrdua de l'hàbitat de milions d'espècies, les quals busquen nous nínxols cada cop més a prop de les persones, entren en contacte amb ells i augmenten així el risc de zoonosi .
  3. Moviment global de persones, animals i aliments. En un món cada cop més interconnectat i interdependent, les malalties i vectors de transmissió es poden dispersar ràpidament a través de les fronteres a nivell mundial, com ha passat amb la COVID-19.

Les àrees on l'enfocament de “One health” és especialment necessari són la innocuïtat dels aliments, el control de zoonosi i la lluita contra la resistència als antibiòtics.

El cas de la resistència als antibiòtics és un bon exemple de la necessitat de col·laboració interdisciplinària per resoldre la disseminació de microorganismes resistents i gens de resistència entre ambient, animals i humans. A causa de la velocitat de propagació desbocada, s'estima que la resistència als antibiòtics conduirà a una greu crisi de salut pública abans del 2050, que pot causar més de 10 milions de morts i una càrrega financera mundial de gairebé 100 bilions de dòlars.

Aquesta crisi ha estat deguda al fet que els antibiòtics, encara que avui en dia està legislat el seu ús, han estat àmpliament utilitzats en ramaderia no només per al tractament d'infeccions, sinó també com a profilaxi i promotors de creixement. Aquest abús en el consum d'antibiòtics ha portat a la selecció de bacteris resistents que es poden transmetre a l'humà a través de la cadena alimentària. En aquest paper disseminador, l'ambient té una gran importància ja que, per exemple, els excrements dels animals que poden contenir traces d'antibiòtics o bacteris resistents es poden filtrar i arribar a contaminar l'aigua dels rius. Als ecosistemes aquàtics, els antibiòtics exerceixen contínuament una pressió selectiva i irreversible, afectant la comunitat bacteriana. Això planteja la possibilitat que mutacions espontànies generin resistència als medicaments i promoguin la transferència horitzontal de gens entre la comunitat bacteriana a través d'elements genètics mòbils, induint així la propagació descontrolada dels gens de resistència. A més, la resistència creuada o co-resistència de desinfectants, metalls pesants i antibiòtics també podria ser un mecanisme subjacent per a la promoció de la resistència als antimicrobians. Finalment, diverses investigacions suggereixen que l'aigua potable podria ser un reservori de bacteris i gens de resistència, i podria ser un gran problema per a la salut pública.

Aquest és només un dels molts exemples de disseminació de resistència als antibiòtics en un concepte One Health. També podem trobar aquesta disseminació des de les aigües residuals a l'ambient, si els tractaments no són prou potents per eliminar residus d'antibiòtics, bacteris resistents i/o gens de resistència.

Per tant, necessitem eines per poder aturar aquesta disseminació de la resistència als antimicrobians. En aquest punt, l’enfocament One Health és altament necessari.

L'últim informe del Fòrum Econòmic Mundial sobre bretxa de gènere1 adverteix que el món ha retrocedit durant l'últim any: en 2020 s'estimava que quedaven gairebé 100 anys per a aconseguir la plena igualtat, en 2021 falten 135 anys per a això. S'ha perdut una generació completa per a la igualtat! I aquesta reculada és atribuïble en gran part a les conseqüències de la pandèmia per COVID-19. Una recent publicació de The Lancet2 mostra que, entre març de 2020 i setembre de 2021, les dones van tenir més probabilitats de perdre la seva ocupació, així com de renunciar al treball remunerat per a cuidar a altres persones.

Les desigualtats entre dones i homes en les cures estan a l'arrel de les encara intolerables bretxes de gènere en ocupació, salaris o pensions. L'Estratègia per a la igualtat de gènere 2020-2025 de la Comissió Europea3 informa d'una diferència en la taxa d'ocupació entre dones i homes d'un 11%, un 15% de bretxa salarial i un 30% de bretxa en pensions a la UE. I és que les dones europees inverteixen 22 hores setmanals en tasques domèstiques i de cures, mentre que els homes dediquen només 9. Elles suporten una càrrega desproporcionada de treball no remunerat: el 80% de les cures a la UE són prestades per persones cuidadores informals (no remunerades), el 75% de les quals són dones. Els estereotips de gènere són una de les causes profundes d'aquestes desigualtats: el 44% de la població europea considera que la comesa més important d'una dona és cuidar de la llar i la família, mentre que el 43% pensa que la comesa més important de l'home és guanyar diners.

A més d'aquesta desigualtat de gènere en la responsabilitat de cuidar, existeixen altres desigualtats que travessen les cures. Les dones dediquen més temps a cuidar, ho fan durant més anys i amb major intensitat, i realitzen amb més freqüència les tasques quotidianes i penoses que els homes que cuiden4. També assumeixen i afronten les cures de manera diferent: per a les dones el rol de cuidadores està naturalitzat com un rol propi; els homes l'assumeixen com un rol prestat i altruista5. D'aquesta manera, les conseqüències de cuidar sobre les seves vides són diferents i elles s'emporten la pitjor part.

Si examinem els impactes sobre la salut, les cures actuen com un estressor crònic i constitueixen un factor de risc. El nostre grup de recerca està duent a terme l'Estudi CUIDAR-SE, projecte multicèntric de seguiment, iniciat en 2013, que analitza les desigualtats de gènere en salut i qualitat de vida de persones cuidadores informals a Andalusia (Granada) i País Basc (Guipúscoa). Abans de la pandèmia, els resultats mostraven clarament com les conseqüències de cuidar sobre la salut eren més freqüents en dones cuidadores que en homes que cuiden en indicadors com la deterioració de la salut, necessitat de rebre tractament, cansament o depressió, així com una evident bretxa de gènere en qualitat de vida relacionada amb la salut i sobrecàrrega6.

La pandèmia ha colpejat amb força el món de les cures. Alhora que les cures s'han mostrat com un recurs essencial per a l'atenció de salut, especialment per a grups vulnerables (menors, majors, persones amb malalties cròniques o dependents), els rols de gènere tradicionals s'han perpetuat i les mesures de confinament, limitació de mobilitat i restricció de serveis d'atenció han donat lloc a una re-familiarització de les cures ja existents. I això està afectant en major mesura a les dones.

Les dades de l'Estudi CUIDAR-SE recollits en 2021 indiquen que, després del primer any de pandèmia, les bretxes de gènere en les cures i les seves conseqüències han augmentat7. Per a salut percebuda, per exemple, el 45% de dones que cuiden qualificava la seva salut com regular/dolenta, enfront del 30% d'homes. Respecte a les conseqüències directament atribuïdes a la pandèmia, existeix una bretxa de gènere significativa en l'augment del temps dedicat a les cures, la disminució del suport informal i la deterioració de la salut emocional. Si comparem les dades de l'estudi abans de la pandèmia (2019) amb els de 2021, observem que les bretxes de gènere s'han aguditzat en els indicadors de conseqüències percebudes de cuidar sobre la salut, tant en la deterioració de la salut, com en la necessitat de rebre tractament, el cansament i la depressió.

Podem concloure que, en comparació amb la situació prepandèmia, s'han aguditzat les bretxes de gènere en les cures i en els seus impactes en la salut i qualitat de vida. Cal treballar molt encara en intervencions que no perpetuïn aquestes desigualtats, a democratitzar les cures buscant la corresponsabilitat per part del conjunt d'agents, i a incrementar els recursos de suports formals per a la cura. Que l'urgent no faci oblidar l'important.

Bibliografia

  1. World Economic Forum. Global Gender Gap Report 2021. Insight report, March 221. Disponible en: https://es.weforum.org/reports/global-gender-gap-report-2021.
  2. Flor LS, Friedman J, Spencer CN, et al. Quantifying the effects of the COVID-19 pandemic on gender equality on health, social, and economic indicators: a comprehensive review of data from March, 2020, to September, 2021 [published online ahead of print, 2022 Mar 2]. Lancet. 2022; S0140-6736(22)00008-3. doi:10.1016/S0140-6736(22)00008-3.
  3. COMISIÓN EUROPEA. Comunicación de la comisión al parlamento europeo, al consejo, al comité económico y social europeo y al comité de las regiones. Una Unión de la igualdad: Estrategia para la Igualdad de Género 2020-2025. Bruselas, 5.3.2020 COM (2020) 152 final. Disponible en: https://eur-lex.europa.eu/legal-content/ES/TXT/PDF/?uri=CELEX:52020DC0152
  4. García-Calvente María del Mar, Del Río-Lozano María, Marcos-Marcos Jorge. Desigualdades de género en el deterioro de la salud como resultado del cuidado informal en España. Gac Sanit 2011; 25:100-7. doi: 10.1016/j.gaceta.2011.09.006.
  5. Del Río-Lozano María, García-Calvente María del Mar, Marcos-Marcos Jorge, et al. Gender identity in informal care: Impact on health in Spanish Caregivers. Qual Health Res 2013; 23:1506-20. doi.org/10.1177/1049732313507144.
  6. Del Río-Lozano María, García-Calvente María del Mar, Calle-Romero Jesús, et al. Health-related quality of life in Spanish informal caregivers: gender differences and support received. Qual Life Res 2017; 26:3227-38. doi: 10.1007/s11136-017-1678-2.
  7. Del Río-Lozano M, García-Calvente M, Elizalde-Sagardia B, Maroto-Navarro G. Caregiving and Caregiver Health 1 Year into the COVID-19 Pandemic (CUIDAR-SE Study): A Gender Analysis. Int J Environ Res Public Health. 2022;19(3):1653. doi:10.3390/ijerph19031653.

Les institucions educatives, també les universitats, som escenaris privilegiats de transformació social, perquè a les nostres aules d’avui s’hi forma la ciutadania que assumirà un paper determinant en la transformació de la nostra societat de demà. Una transformació que ha de permetre trencar estereotips androcèntrics i corregir discriminacions i biaixos de gènere que persisteixen a les nostres societats en ple segle XXI. La igualtat de gènere, definida com un dels grans Objectius de Desenvolupament Sostenible per l’Agenda 2030 de Nacions Unides, constitueix encara avui un repte pendent, necessari per a garantir una societat més justa. I en la consecució d’aquest compromís, les universitats hi assumim un paper clau.

En aquest escenari, la incorporació de la perspectiva de gènere en la docència a les nostres aules s’erigeix en un dels elements centrals de les polítiques de gènere en l’àmbit universitari. Unes polítiques que es conceben no només com una qüestió de justícia social sinó també com una variable que afecta el propi rendiment acadèmic, la qualitat de la docència i de la investigació. Aquestes circumstàncies expliquen que, els darrers anys, s’hagin prioritzat diverses polítiques adreçades precisament a reforçar la transversalitat de la perspectiva de gènere, la promoció d’una igualtat d’oportunitats real i efectiva de dones i homes en tots els àmbits que són de la nostra competència. A Catalunya, aquesta mirada s’ha explicitat amb l’aprovació del Marc general per a la incorporació de la perspectiva de gènere a la docència universitària, aprovat per AQU-Catalunya en col·laboració amb la Comissió Dones i Ciència del Consell Interuniversitari de Catalunya (CIC). La vocació pragmàtica d’aquest instrument de planificació estratègica ofereix a les universitats un recurs especialment útil en el disseny i priorització de les polítiques pròpies, vertebrades en els respectius Plans d’Igualtat. Ha promogut, de fet, la presa en consideració d’un ampli catàleg de nous objectius i indicadors d’avaluació, projectats no només en el que és estrictament la docència a les aules, sinó també en la recerca i en la gestió institucional. En el rerefons d’aquest marc general de l’AQU-Catalunya hi plana la voluntat política de posar fi a la ceguesa de gènere en tots els reductes que són competència universitària.

Val a dir que la transversalitat de la perspectiva de gènere s’ha acabat projectant en un ampli catàleg de polítiques, de diferent contingut i abast, definides i prioritzades als respectius Plans d’Igualtat universitaris. Considerades en el seu conjunt, aquestes polítiques de gènere universitàries s’adrecen primordialment a promoure la cultura de l’equitat a nivell institucional; a reforçar la igualtat d’oportunitats en l’accés, la promoció i les condicions laborals de les persones que treballen a la universitat; a reforçar la resposta institucional davant tota discriminació i violència; i a difondre el compromís social i la transferència de coneixements sensibles al gènere. Considerades en el seu conjunt, expliciten un compromís institucional irrenunciable amb la igualtat de gènere, en les seves diferents expressions. Per què només preservant una igualtat d’oportunitats real i efectiva estarem en condicions de garantir una universitat més justa, més compromesa socialment, més democràtica i, en definitiva, de millor qualitat.

Estem molt complagudes de celebrar amb aquest número els deu anys des de la primera publicació del nostre butlletí electrònic de Promoció de la Salut BepSALUT, que vol ser un punt de trobada per promoure la comunicació intersectorial, difondre perspectives en l’àmbit nacional i internacional i construir un fòrum de referència per a l’intercanvi d’experiències en l’àmbit de promoció de la salut.

Més de 320 subscriptores i subscriptors i 1.000 lectors i lectores, fan palesa l’interès d’una publicació divulgativa com aquesta. L’àmbit de la promoció de la salut ha anat augmentant visibilitat en diferents contextos i, especialment, en els entorns de generació de coneixement. Així doncs, en aquests deu anys BepSALUT  ha anat guanyant difusió i col·laboracions, sumant actualment més de 130 articles de la mà de més de 100 autors i autores que han contribuït en la difusió de coneixement, reflexions i pràctiques en promoció de la salut.

Coincidint amb el desè aniversari,  el BepSALUT actualitza  el seu disseny tot continuant amb la vocació i la il·lusió que el va fer néixer: ser un espai de debat i de referència per a l’intercanvi de reflexions i experiències de professionals de la salut

En aquest número 24 parlem de la perspectiva de gènere i la salut en diferents àmbits, tema de gran complexitat, donat que el gènere és un determinant de les desigualtats socials en salut, i que per la seva interacció amb d’altres factors, o interseccionalitat,  té influència directa en la salut de les persones.

Us animem a llegir el nostre butlletí i a compartir-lo.

Malgrat que dins de la medicina, la recerca cardiovascular va ser de les pioneres en l'estudi paper del gènere, amb la descripció de la síndrome de Yentl en 1991, existeix encara una àmplia necessitat d'investigar la influència del sexe i del gènere en tots els àmbits de l'atenció, la malaltia i la salut cardiovascular, d'avaluar de manera sistemàtica i rigorosa l'existència de diferències (per sexe, és a dir d'origen biològic i, per tant estables), de desigualtats (per gènere, és a dir, d'origen sociocultural i, per tant, canviants) i, fins i tot de discriminació, que es definiria com les accions o omissions que produeixen i reprodueixen desigualtats en l'accés a recursos i oportunitats en favor o en contra d'un grup social i els seus membres, basades en prejudicis relacionats amb la pertinença a una determinada categoria en lloc de les qualitats/mèrits individuals.

L'estudi de la perspectiva de gènere ha de començar per la informació i la formació que, en l'àmbit cardiovascular implica difondre coneixements claus. Per exemple:

  1. La malaltia cardiovascular no és un problema principalment d'homes sinó que és la primera causa de mortalitat en les dones i, de fet, una proporció major de dones que d'homes moren de malaltia cardiovascular.
  2. Els factors de risc cardiovascular no són iguals en dones i en els homes ni els afecten de la mateixa manera.
  3. Les dones se'ls diagnostica d'infart de miocardi més tard però no necessàriament perquè els seus símptomes són molt diferents, com s'ha difós repetidament, ja que la majoria presenta dolor en el pit, com els homes, sinó per altres motius.
  4. Les dones pateixen molts més problemes d'estrès, ansietat i depressió que els homes i això pot influir en la malaltia i en la seva atenció.
  5. A les dones amb problemes coronaris no se'ls atén igual que als homes, però això ocorre per molts motius, alguns d'origen biològic (diferències en anatomia i fisiopatologia, major edat i malalties concomitants en el debut de la malaltia), alguns per aspectes de gènere i, potser, ocasionalment per prejudicis.
  6. Algunes de les diferències que s'observen entre dones i homes en resultats de salut s'atenuen ajustant per les diferències biològiques com a edat i comorbiditat però altres no.
  7. Aspectes identificats amb important influència de gènere en l'atenció cardiovascular a les dones inclouen: majors retards en el diagnòstic i tractament; més freqüent atribució dels símptomes a causes no cardíaques, incloent estrès, ansietat…; utilització de les mateixes proves diagnòstiques malgrat diferències de rendiment diagnòstic per sexe; menor utilització dels recursos terapèutics disponibles. Finalment, no ha d'escapar-se que la recerca farmacològica es realitza estudiant principalment als homes en els assajos clínics i extrapolant resposta i resultats a les dones, la qual cosa sol acabar en dosis úniques calculades per a la grandària i metabolisme dels homes pel que no és d'estranyar que les dones presentin més efectes secundaris i complicacions associades als fàrmacs, la qual cosa també en ocorre en l'àmbit cardiovascular.

Una pregunta provocativa per a acabar: l'atenció de les dones per professionals de la salut de l'un o l'altre sexe canvia els resultats en salut de l'atenció a les dones? Això encara no ho sabem, caldrà investigar-ho.

A finals del 2019, quan el comitè editorial d'aquest butlletí es va reunir per a decidir les temàtiques que es tractarien en els números que es publicarien al 2020, ningú imaginava que un tsunami anomenat COVID-19 provocaria un canvi d'enfocament i temàtica a totes les publicacions.

Per les mateixes dates ja començaven a detectar els primers casos de coronavirus a Wuhan (Xina). Des d'aquest moment el nombre d'infectats va anar en augment i la seva ràpida propagació va portar a l'Organització Mundial de la Salut (OMS) a declarar la situació d'alarma, el 30 de gener de 2020 i, posteriorment, la situació de pandèmia. L'afectació i mortalitat del virus ha obligat els governs dels diferents països a prendre mesures extraordinàries que han afectat el dia a dia de la vida de la població en l’àmbit social, laboral, econòmic i sanitari; dibuixant un horitzó encara avui incert.

Com a publicació de divulgació en promoció de la salut ens sentim interpel·lats amb el deure d'aportar anàlisi i debat sobre l'actualitat. En aquest número parlem de les transformacions provocades arran de la Covid19; de com el teletreball ha arribat per, potser, quedar-se; de les desigualtats de gènere que està provocant la pandèmia, i de quina és la situació del nostre sistema sanitari colpejat per aquesta crisi de salut pública

La crisi originada per la pandèmia de la COVID19 tindrà importants repercussions sobre les desigualtats econòmiques i socials. A diferència de les recessions anteriors, aquesta crisi d’origen sanitari, ha estat especialment severa amb les oportunitats laborals de les dones.

Per tal de quantificar l’impacte de la crisi sanitària sobre la desigualtat de gènere durant la primera quinzena del mes de maig vam dur a terme una enquesta a una mostra representativa de famílies de l’estat espanyol. Mitjançant una empresa demoscòpica vam recollir informació socioeconòmica de 5000 famílies. Els resultats principals de la nostra recerca els podeu consultar al document de treball  “How the covid-19 lockdown affected gender inequality in paid and unpaid work in Spain” coautorat amb la Yarine Fawaz (CEMFI), la Libertad González (UPF i Barcelona GSE) i la Jennifer Graves (UAM).

Els resultats del nostre estudi posen de manifest una davallada important del nivell d’ocupació durant el confinament. De mitjana, la taxa d’ocupació ha caigut en aproximadament 25 punts percentuals. Aquesta davallada no ha estat uniforme entre els treballadors. Les dones i els treballadors amb un nivell d’estudis baix són els que l’han patit més (veure Figura 1). D’aquesta manera, mentre que el nivell d’ocupació entre els homes amb titulació universitària ha caigut un 18% passant del 91% al 75%, la davallada en l’ocupació de les dones sense estudis universitaris ha caigut més del doble, un 40%, passat del 69% al 41%.

Figura 1: Nivell d’ocupació

Figura%201%20LF

    Font: Elaboració pròpia

Una dada important a tenir en compte és que la majoria de les pèrdues d’ocupació, de moment, han estat de caràcter temporal (o en forma d’ERTO). D’aquesta manera, de les dones que abans de l’esclat de la pandèmia estaven treballant, el 25% han perdut la feina de manera temporal mentre que el 11% ho ha fet de manera permanent. Aquestes figures són del 19% i del 8% entre els homes.

Un altra asimetria important derivada de les mesures de contenció de la pandemia és una major proporció de dones que d’homes treballant des de casa. D’aquesta manera, mentre que un 52% de les dones que continuen treballant ho fa des de casa (teletreballa) aquest percentatge és del 42% entre els homes.

Pel que fa a l’increment de la producció domèstica derivada del tancament de les escoles i centres educatius el nostre estudi indica que tot i que els homes han incrementat la seva participació, les dones n’han continuat assumint-ne la majoria. Segons les dades recollides, abans del confinament, de mitjana, el 61% de les tasques i les cures estava a mans de les dones mentre que el 39% en mans del homes.

Durant el confinament, tot i que molt homes també han perdut la feina o han treballat des de casa, observem només un petit increment en la producció domèstica per part del homes (d’uns 3 punts percentuals). Cal destacar una excepció que és anar a fer la compra, que durant el confinament s’ha convertit en una tasca d’homes.

Figura 2: Percentatge de les tasques i cures en mans dels homes abans i durant el confinament

Figura%202%20LF

Resumint, els resultats de nostre estudi posen de manifest important pèrdues en el nivell d’ocupació (sobretot en forma d’ERTO), que han estat més important entre les dones i els treballadors poc qualificats. Les dades també demostren que més dones que homes han continuat treballant des de casa, i que l’increment de les tasques i les cures dins la llar ha recaigut majoritàriament sobre elles. Aquesta evidència suggereix un empitjorament notable de les oportunitats laborals de les dones i la necessitat d’implementar mesures per la reactivació econòmica de les dones i per frenar l’increment en la desigualtat de gènere.

Bibliografia

Farré, L., Y. Fawaz, L. González i J. Graves. 2020. How the covid-19 lockdown affected gender inequality in paid and unpaid work in Spain. Document de treball.